Des de sempre he estat una supervivent, lluitadora i enigmàtica, però
després de recórrer el món buscant la resposta a preguntes i secrets, superant
obstacles, també m’he fet forta, valenta i segura de mi mateixa.
Filla de família aristocràtica i poderosa, me’n vaig anar distanciant i
aliant amb els més íntegres i honestos camarades d’aventures, per lluitar
contra les iniquitats i els injustos, i fer, si és possible, un món millor.
Fa temps, però, també busco insaciablement la Bèstia Negra, un ésser enorme, amb aspecte humà i pelatge fosc, amb urpes i
ullals metàl·lics cobert per una llarga capa negra, el meu Assumpte pendent, per això vaig començar a voltar pel món, buscant-la
i acabant amb tots els monstres que em trobava, especialitzant-me cada cop més,
en com matar-los, tècniques de caça, i material balístic. Ella va ser el
monstre que va matar a l’únic home que realment he estimat, amb qui vaig ser
feliç, qui em va ensenyar els valors de la vida i la mort, gaudir del més
insignificant fent-ho important; amb ell vaig sentir tots els plaers desitjables,
per això l’haig de venjar, i no m’aturaré fins aconseguir-ho, encara que suposi
la fi de tot.
Però, perquè entenguis com he arribat fins aquí, millor t’explico la meva
història...
Tot i que humanament en tinc 38, vaig néixer fa més de 100 anys, si, sí, ho
has entès bé... a finals del s.XIX, però no sóc immortal, ni vampir, ni
licantrop... però això ja es desvelarà més endavant; vaig ser la segona de 3
fills d’una família adinerada i ben posicionada al sud d’Europa, haig de
confessar que la meva infantesa va estar plena d’alegria i comoditats, mai em
va mancar de res, tot el que desitjava ho tenia, vestits, joies,... a més,
comptava amb la influència d’una mainadera, que m’inculcà valors molt ferms
respecte a la igualtat i la llibertat, ella em va ensenyar que tot el que es desitja,
es pot aconseguir si de veritat ho vols, però sobretot, vaig aprendre a creure en
mi.
Va ser a mida que anava creixent, que la rutina passiva i les escoles
privades m’ofegaven, necessitava sentir-me viva i veure món, trencar els
lligams preestablerts i pensar per mi mateixa. Així va ser com, amb 19 anys,
quan va morir la “nana”, em vaig refugiar en dos amics del meu entorn, en Marc
i en Thomas, amb els que compartia valors i ideologies, i juntament amb dos
germans que vivien a les afores del poble, fills de l’amo de la Posada, en Dani
i la Paula, varem formar un petit grup rebel per poder ajudar als més dèbils i
necessitats.
Durant uns anys, vam perfeccionar l’ús de l’espasa, desvalisar com
bandolers o escapolir-nos i amagar-nos sigil·losament. En aquella època, jo i
en Marc estàvem enamorats i les desavinences d’ell amb el Dani, feren que
decidíssim marxar sols cap a Orient, a la recerca d’aventura, però a mig camí,
tot creuant Europa, ens varem trobar amb la cèl·lula secreta “mano Negra” de la
resistència a Sèrvia durant la Primera Guerra Mundial, allí vam actuar de
cooperants contra els alemanys i va ser on vaig aprendre tècniques d’intrusisme
i camuflatge. En una de les operacions, la meva identitat va sortir a la llum i
vaig haver de fugir i anomenar-me per primera vegada Lady Wits, en Marc va
voler quedar-se, feia uns mesos que les coses havien canviat, ens havíem
deixat d’estimar, i vam acordar que el millor era separar-nos.
Vaig decidir partir cap a Nova Zelanda, un dels grups de la resistència
havia d’infiltrar-se entre militars alemanys per ajudar als japonesos a
reconquerir les Illes Marianes, i em
vaig afegir a l’operativa. Al cap d’uns quatre anys vaig associar-me també amb
els britànics en la lluita per les Maldives contra l’esquadró germànic del
“Llunyà Orient”, en aquest cas, era espia entre els alts càrrecs Alemanys, fent-me
passar per dama de companyia, utilitzant els meus encants femenins per treure’ls
la informació; però una nit, algú va informar a l’enemic de les meves
intencions i vaig haver de fugir precipitadament, endinsant-me en un bosc, amb els crits dels alemanys ressonant al darrera.
Vaig córrer i córrer fins que em vaig perdre, esgotada, vaig asseure’m en un
tronc per recobrar l’alè, quan de sobte em van saltar a sobre dos homes
enormes, tirant-me a terra vaig poder escapolir-me i fugir, però eren molt
ràpids, cada passa d’ells n’eren quatre de meves, em vaig trobar acorralada
entre una enorme pedra i ells, llavors els vaig veure bé, eren homes-llop,
les ungles de les mans, els ullals, aquella mirada de bèstia ferotge,... n’havia
sentit a parlar, però creia que era una llegenda; esbufegaven flegmàtics, la
saliva els regalimava entre les dents, i s’acostaven lentament a dues potes;
musculats i forts, era evident que podien amb mi. Quan ja havia perdut tota esperança,
i em veia morta, van sonar dos trets i els licantrops van caure, amb el cor
travessat per dues bales de plata. Els núvols es van esquinçar i un raig de Lluna
plena va il·luminar una figura alta amb la cara ombrejada per un barret d'ala
ampla, que sostenia un poderós revòlver encara fumejant.
- Portava tres dies perseguint aquests licantrops
del dimoni – la figura va fer un pas endavant mentre parlava i amb un
espectacular gir enfundava el revòlver.- si no arriba a ser pels teus crits,
encara estaria seguint-los el rastre per aquest maleït bosc...
Llavors va aixecar el cap y en el moment en que vaig
veure la seva cara, i les nostres mirades es van creuar, vaig saber que aquell
home era l'Amor de la meva vida.
El meu Lou, també anomenat Capità
Tough, era un famós pirata del Pacífic, alt, fort, molt atractiu, un cavaller
de cap a peus i un expert pistoler caçador de monstres. D’ell vaig aprendre tot
el que sóc. El seu enginy, la temprança davant els problemes i el seu bon
humor, em feien voler ser millor cada dia; ara recordant-lo em poso trista de
pensar que ja fa més de setanta anys que
no hi és, que mai més no podré sentir els seus llavis, les seves mans
acariciant-me, ja no tornarem a riure com fèiem. D’ell, només me’n va quedar un
cor esquinçat, el meu nomenament de Capitana Corsària i el seu vaixell pirata
amb la tripulació, una quarantena d’homes, un valuós llegat que vaig delegà al contramestre Rockman, qui amb la resta de mariners, navegava pel món
recaptant botins que m’ajudaven a finançar les meves despeses mentre anava rere
la Bèstia. De fet, vaig acumular una gran
fortuna de la que encara visc, permetent-me tots els luxes en clandestinitat.
La mort del Capità va succeir després de més de tretze anys de relació,
érem a l’Illa de Wolfe (Ontàrio), a la zona de Les Mil Illes, entre Canadà i
els Estats Units, havíem anat a matar a la Bèstia,
però durant la lluita al castell, mentre en Lou s’enfrontava a ella, un dels
seus guardians m’anava a disparar per l’esquena, llavors en Lou es va girar, el
va colpejar i en errar el tir, que vaig sentir espetegar just al meu costat, em
vaig girar i disparant-lo al mig del front, va caure a terra, però la distracció
va sortir cara al Capità, la Bèstia
el va atacar per l’esquena i li clavà les 4 urpes metàl·liques al coll, mentre
ell li disparava un tret per sota el braç, però ja era massa tard, vaig veure horroritzada
com el llençava al terra i fugia ferida.
Vaig acostar-m’hi corrents, encara era viu, la pell se li anava tornant fosca
des de la ferida cap a la resta del cos, em vaig agenollar i el vaig abraçar.
- Noooooooo!!!... Lou!!!... què faig? No surt sang,
com ho paro? – el cos se li anava refredant, la mirada s’enterbolia, i els
batecs del seu cor eren lents i forts – per favor, ajuda’m, no te’n vagis...
- No es pot parar – em posà la mà sobre el braç, parlava
fluix, inspirant agònicament per la boca i deixant escapar l’aire amb cada
paraula – Lady, escolta’m bé... m’has de matar o em tornaré com ella... una
bala... d’or... al pit...
- NO!... No puc... No em demanis això... – els ulls
se’m negaven, el nus a la gola no hem permetia dir mot, vaig tragar saliva – Hi
ha d’haver una altra sortida...
- Ho sento... t’estimo... – el dolor no el deixava
parlar – allunya’t d’aquí...
Estava enfadada, dolguda, enrabiada, jo no hauria d’haver
anat al castell, era culpa meva, m’odiava per tot, i matar-lo!... no podria...
preferia viure amb ell fos com fos, i sense pensar-m’ho dues vegades, li vaig
fer un petó a la boca, dolç, tendre, sabent que podria ser l’últim, desitjant
ser com ell i restar plegats com a bèsties per l’eternitat o simplement, morir;
però, els seus llavis inerts, no responien, sense alè, vaig notar una fredor inherent
recorrent-me el cos, envaint una part de mi... i llavors tot es va esmorronar, la
seva mà morta lliscava acariciant-me per última vegada fins descansar sobre el
sòl gèlid. El vaig mirar de nou, però ja no era ell, els seus ulls blaus eren
foscos, de mirada negra i perduda, fitant el buit, la pell d’un gris tenebrós esgarrifava,
i l’ànima, se li havia esfondrat amb l’últim respir...
- Sempre t’estimaré Capità – Li vaig acariciar els
cabells castanys i una llàgrima em començà a lliscar per la galta, sola,
consumint-se,... com jo.
I me’n vaig allunyar, recollint les seves armes.
De sobte, un vent huracanat entrà a la sala i l’enlairà
uns metres i immers en una espiral diabòlica es començà a transformar, veia com
mans i peus se li deformaven, les ungles emergien platejades, les faccions es
desmarcaven punxegudes, les celles i la barba incipients, creixien espesses i
brunes... una metamorfosi total fins a quedar dempeus a uns quatre metres davant
meu, un animal enorme i monstruós, esbufegant, mirant-me amb odi. Però, i jo?...
jo seguia igual, no notava res... vaig començar a recular lentament.
– Capità, sóc jo, Lady, em reconeixes? Dóna’m un
indici de que encara ets tu, no ens enfrontem... no m’ho facis...
Però ni una paraula, al contrari, fent una passa
enrere agafà embranzida i saltà contra mi rabiós i colèric, ensenyant els
ullals i grunyint agressiu. Sense més opció, vaig dirigir els braços ferms cap
a ell empunyant les seves pistoles i les vaig disparar, només una tenia munició.
La bala daurada s’incrustà entre la seva carn i el llançà enrere caient
estrepitosament a terra, mentre li perforava l’ànima, rematant-lo. I començà a
esgüellar agudament, doblegant-se al terra, quin horror!... tot i sabent que
aquella bèstia ja no era en Lou, els seus crits em mataven per dins i em dolien
igual. I sentint una remor amenaçadora, s’esfondrà al meu davant, volatilitzant-se
la pols i quedant en res, només al terra la bala d’or, que des d’aquell dia,
porto penjada al coll just a l’alçada del cor, esperant per travessar
a la Bèstia Negra, l’origen de tot, i
segons sembla, també és la seva essència la que em permet seguir vivint, per
això sé que és viva, i quan s’acabi amb ella, serà també la meva fi, però no tinc
por, ja fa temps que sé que ens uneix un sol destí i que no tinc futur, ja he
viscut prou, a més, sense ella, no hi ha res que em retingui en aquest Món.
A partir d’aleshores, vaig seguir lluitant, només
els meus pirates sabien la meva veritat, i moriren honrosos guardant-me el
secret.
Un cop sola, m’he dedicat a sobreviure al llarg
dels anys, integrant-me socialment amb una doble vida, passant un munt d’aventures
que ja t’aniré narrant mica a mica, però avui és un dia important, sé on trobar
la Bèstia, però sola no puc
lluitar-hi, sé que és més forta i perillosa que l’última vegada que ens vam
veure, ho noto, per això t’explico tot això, perquè et necessito, sé que tu em
pots ajudar, he vist com actues contra licantrops i vampirs i sé que plegats,
podrem matar-la.
A canvi, et donaré tot el que tinc, perquè puguis
seguir amb la meva lluita quan jo mori.
Què me’n dius... vens?
