DESIG PARÀSIT
mans
que no veus que no respiro?que no deixo de pensar-lo?creus que et vull? que em cals?sí, tu, desig immòbil,força interna incontrolable!doncs no, simplement hi ets,entre celles, tossut,agafat al meu delirii m’exaspera no acabar amb tu,paràsit de sensacions,i poder, per fi,fer realitat el somni de veure’l,menjar-lo, tocar-lo, sentir-lo...però sempre l’hòstia del destíque torna insolent i pedant,desbraona tota la il·lusiói desferma la passió que li sento,com aquest present apàtic,que no vull, que no em cal,i el maleeixo, mil i una vegadesesbufego i em barallo contra l’airelluitant amb l’invisible,fins a rendir-me,buida, absorta i sola...només agafada a l’esperança,darrerament, boja i tardana,fins i tot impassible,de que potser un dia,quan menys ho esperi,el gaudiré, el faré meu,i em regalaré als seus sentits,robant-li mil petons,que ja són meus, però que no tinc.