DESIG PARÀSIT

mans

que no veus que no respiro?
que no deixo de pensar-lo?
creus que et vull? que em cals?
sí, tu, desig immòbil,
força interna incontrolable!
doncs no, simplement hi ets,
entre celles, tossut,
agafat al meu deliri
i m’exaspera no acabar amb tu,
paràsit de sensacions,
i poder, per fi,
fer realitat el somni de veure’l,
menjar-lo, tocar-lo, sentir-lo...
però sempre l’hòstia del destí
que torna insolent i pedant,
desbraona tota la il·lusió
i desferma la passió que li sento,
com aquest present apàtic,
que no vull, que no em cal,
i el maleeixo, mil i una vegades
esbufego i em barallo contra l’aire
lluitant amb l’invisible,
fins a rendir-me,
buida, absorta i sola...
només agafada a l’esperança,
darrerament, boja i tardana,
fins i tot impassible,
de que potser un dia,
quan menys ho esperi,
el gaudiré, el faré meu,
i em regalaré als seus sentits,
robant-li mil petons,
que ja són meus, però que no tinc.

Entrades populars