Com vaig viure l'#1O
Aquest matí, m’he despertat com molts dijous, m’he llevat, he donat de
menjar al gat, he anat a fer exercici i m’he posat sota la dutxa. Mentre
l’aigua m’aclaria el xampú dels cabells, he tancat els ulls amb intenció de
taral·lejar qualsevol cançó que se’m passés pel cap, com sempre faig, però avui
la tria ha estat: “els carrers seran sempre nostres!”, ho anava repetint com si
fos necessari deixar-ho clar, sabent que només jo ho sentia, i he somrigut
recordant com cridàvem tots junts dimarts, en contra de la violència i
reclamant el nostre dret a votar, un dret que per mi era palès i reconegut, i
que mai havia pensat que calgués defensar a la meva Terra, i això m’ha portat a
recordar als tractors tallant carreteres, botigues on s’enunciava: “tancat per
dignitat”, adolescents a qui els agradaria votar, demanant que no reculem, que
ells vénen al darrere empenyent amb força, però de cop, el somriure s’ha fos,
les imatges de persones cridant mentre eren ultratjades, vexades o maltractades
se m’han clavat a la retina de la memòria i he tornat a sentir la ràbia,
impotència i dolor de diumenge passat, i altra vegada, com em passa de tant en
tant aquests dies, he plorat, de pena, perquè em sap molt de greu que ho hagin
hagut de patir, que no els hagi pogut ajudar, i sobretot, que ara se’ls
desmereixi acusant-los de rebels. No ho suporto.
També em podria haver passat a mi, vaig estar
dinou hores vetllant per protegir les urnes de tres locals diferents. Quan a
les cinc del matí anava cap al Col·legi Electoral, tenia unes directrius molt
clares, només havíem de fer una mica de resistència perquè els de dins
poguessin amagar les urnes, i després deixar que els Mossos passegessin per
dins i marxessin com havien entrat, i tots victorejar que havíem salvat el
nostre dret a decidir, la nostra Democràcia! Però no va ser així, bé, al
principi sí, quan els Mossos van venir a fer la seva feina, però érem uns 250 i
ells 2, van obrir acta, ens van informar de tot el què no podíem fer i es van
retirar, encara que ens anaven vigilant.
Per nosaltres era una Festa, tots ens oferíem
voluntaris per poder ajudar als responsables i ocupar llocs a les taules si
feia falta, fins passades les 9 del matí...
De cop, va començar a arribar gent dient que
s’havia entrat a la força a l’escola Ramon Llull de Barcelona, que hi havia
ferits, evidentment, les imatges de les xarxes socials ens van colpir el cor i
es va acabar la festa, ens miràvem horroritzats, incrèduls, com si realment fos
un “fake”, res més enllà, els pares i mares amb canalla van començar a
emportar-se’ls a casa, i van tornar sense ells, explicant que les imatges per
TV3 eren esgarrifoses, que anaven atacant a més col·legis, més policies
colpejant a la gent, tant si eren avis, joves, homes, dones... anaven a sac,
sense negociar una entrada pacífica, res, fotent hòsties com si fossin
delinqüents, denigrant-los. Però cap de nosaltres no va dir de marxar, tancar
el col·legi, simplement ens vam quedar, junts, fent pinya, esperant a que
vinguessin aquells energúmens de negre armats fins a les dents a rebentar-nos
el cap.
Les notícies, evidentment, ens tenien preocupats,
la gent a casa, també, em vaig escapar un moment per parlar amb els pares, per
tranquil·litzar-los, que veiessin que estava bé, però per dins, un esperit de
resistència creixia punyent, connectat a tots els qui m’envoltaven, era com una
teranyina que ens enllaçava a tots, persones, pobles, ciutats, no estàvem sols,
érem un, i això ens enfortia, i ens feia més enginyosos, només cal veure on van
anar a parar les urnes de molts llocs, i la comunicació, avisant per on anaven
els de la Guardia Civil i la Policia Nacional, per protegir-nos els uns als
altres.
No recordo quan, perquè tota l’estona anava
pensant en tot, però hi va haver un moment en què em va venir al cap que potser
per això havien tallat l’espai aeri de Barcelona, potser per protegir els seus
moviments? I atacar als civils com a covards. I la resta del país no, és clar,
havien de seguir als nostres governants. Què esperaven, fer la foto del
President Puigdemont sense votar i emmanillat? Doncs ja veus, els va sortir el
tret per la culata, només els van ferir com a nosaltres, de la pitjor manera,
cor endins.
A partir de tot això, el dia va ser molt
intens, mentre vigilàvem, si veiem quelcom sospitós ens avisàvem i ens
ajuntàvem en qüestió de segons, fent pinya, protegits per un silenci absolut,
fins que el suposat perill passava. Tan podia ser un cop de porta d’un cotxe,
un crit o veure llums de qualsevol color de lluny, ens posàvem tensos.
Pensàvem que de cop apareixerien 100 mossos
per protegir-nos si calia, però no, només n’hi havia quatre, comunicant-se en
tot moment entre ells. Com nosaltres, deduint, cavil·lant, esperant... m'hi
vaig acostar, i els vaig preguntar, perquè no venien més agents a enfrontar-se amb els nacionals,...
la resposta no em va tranquil·litzar, tot i semblar coherent: ”Estem aquí per
protegir-vos de la millor manera possible, si fem una revolta, hi haurà més
ferits.” I van seguir caminant.
I jo també, cap al meu grup de “tumultuosos”,
que em van rebre altra vegada amb aquell somriure fred que portàvem tots pintat.
A partir de les set del vespre ens vam anar
tranquil·litzant, quedava una hora, esperàvem en silenci, dos quarts de vuit,
les vuit!!!... va sortir un noi de dins el col·legi i ens va dir que tancarien
la porta per fer el recompte, però que per favor, no marxéssim, encara podien
venir, i vam començar a cridar ben fort: “NO MARXAREM, NO MARXAREM!!!” i va
desaparèixer tancant la porta rere seu.
SILENCI.
A les nou, ja fosc, sortien amb el recompte,
un 90% dels vots eren Sí, i vam esclatar a cridar i cantar: “HEM VOTAT, HEM
VOTAT!!!” i ens abraçàvem. S’havia acabat la resistència pacífica.
Quan vaig arribar estava molt cansada, vaig
encendre el televisor i em vaig desbordar amb tot el pànic d’aquell diumenge,
imatges seguides de violència contra els meus, astorada veient gent gran per
terra, policies donant puntades de peu al cap de la gent, altres tirant-los per
les escales, no les podia deixar de mirar i vaig esclatar a plorar, em faltava
l’aire, la ràbia m’estrenyia la gola i el cervell no entenia el perquè... només
plorava.
Llavors, la meva postura tranquil.la respecte
el Procés, aquella en que jo no tenia massa pressa, en que esperaria seguir els
moviments del meu govern fins arribar a ser independents, va desaparèixer, vaig
decidir que ja en tenia prou, d’aguantar insults i menyspreu de gent que ni em
coneix, ni em vol conèixer, de pagar cap més impost als qui ens roben, als que
des de diumenge ens tenen per no res, que omplen un vaixell de matons sense
ànima que després se senten ofesos perquè no els volem aquí quan ens acaben
d’atonyinar, i ens tornen a amenaçar. Increïble! No vull esperar, vull marxar,
vull una Catalunya lliure i plural, vull que aquest país es desprengui de
toxicitat i respiri Pau, per treballar junts i decidits construint el què som,
un petit país, una Gran Nació.
Perquè van voler fer mal a l’Independentisme,
però la van cagar, van maltractar a tots els catalans, als “Sí”, als “NO”, als
“POTSER” i als “N/S N/C”.. tots... i els qui creuen que el govern espanyol ho
va fer bé, és que ni en són ni se’n senten de catalans, i us ben juro que no hi
vull aquesta mena de gent a Catalunya. Gent que la ràbia els fa demanar
executar el 155, o que feliciten als maltractadors i es disculpen en nom dels
“catalanes de bien”, però que s’ha sentit parlar aquest tio? I ara fa venir gent
de fora per omplir una manifestació que ja pressuposa que serà buida, i sabeu
què? que no m’importa quants siguin, com si ens dupliquen les nostres Diades,
els faltarà el més important, ÀNIMA i il·lusió de país, companyonia i confiança
cega amb qui tens al costat i sobretot, respecte pel què som, per la identitat
que ens fa anar amb el cap ben alt, per saber on anem, sense por, però amb
respecte, confiats en que ho aconseguirem, per moltes traves, mentides a
Europa, o llepaculs que siguin amb el govern de Madrid.
Nosaltres anirem endavant i un dia ho
celebrarem, i no ens caldrà cantar l’Estaca, perquè ja els haurem tombat.
Adéu EspaÑa.
Escolta la música d'aquest Silenci
-------------------------------------------------------------------------------------
Vull dedicar aquest escrit a tots els qui van patir el
dolor físic i emocional en primera línia, moltes gràcies i espero que us
recupereu tots ben aviat. Una abraçada ben dolça.
També, als qui enlloc de fugir, es van arriscar a
protegir urnes, sabent el què podia venir, sou molt valents!!!
